dissabte, 16 d’abril del 2011

Més InTERdisCIpliNArieTAT

4 comentaris:

  1. Que xulo!!
    Totes ses partitures tenen dibuixos encara que no estiguin dibuixats...

    ResponElimina
  2. Fragment de "La insostenible lleugeresa del ser", de Milan Kundera.

    La Música

    Per a Franz és l'art que més s'aproxima a la bellesa dionisíaca entesa com a ebrietat. L'home pot difícilment emborratxar-se amb una novel·la o amb una pintura, però pot embriagar-se amb la Novena de Beethoven, amb la Sonata per a dos pianos i percussió de Bartók o amb una cançó del Beatles. Franz no fa distinció entre la música clàssica i la música lleugera. Aquesta diferenciació li sembla antiquada i hipòcrita. Li agrada tant el rock com Mozart.
    Per a ell, la música és una alliberament: l'allibera de la soledat, del tancament, de la pols de les biblioteques, obre en el seu cos la porta per la qual la seva ànima entra en el món per fraternitzar-se (...)


    Hi estàs d'acord? :)

    ResponElimina
  3. Sí, però:
    potser no cal gerarquitzar la música clàssica davant la lleugera però sí que cal que qualsevol música sigui digna perquè pentri en l'ànima. És en aquest sentit que no tot s'hi val.
    Per altra banda, dependrà de la formació, la trajectòria personal, del moment vital i de la naturalesa del propi ésser perquè el gust d'una o altra ens porti a l'embriaguesa...
    Personalment, tant em commou Mozart, Puccini, els Beatles o en Lluís Llach per citar alguns noms d'una llista interminable...però tal i com et deia hi exigeixo ànima i un discurs sota el meu critèri, sensible i amb uns mínims de dignitat, ja que aquesta disciplina tant gran s'ho mereix!

    no?
    PD: a mi també m'allibera del meu estat! (perquè el món gira sobre elseu eix)

    (m'encanten les teves entrades!!!)

    ResponElimina