...avui reflexionava en veu baixa...
si penso des de la prespectica de l'art en matèria musical, plantejaria la tècnica com un servei que l'intèrpret o fins hi tot el compositor té al seu abast per desenvolupar el seu discurs. Per tant, recollint alguna idea de la classe anterior, m'atreviria a dir que la tècnica forma part de l'art i l'artista sempre hi quan sigui un mitjà, una eina d'ajuda, de coneixement de l'obra i dels elements que la composen o que la composaran i per tant crec que és necessària.
Una intepretació sempre pot tenir diferents visions (la històrica, la contemporània, la personal...) dependrà del context on la situem i la intenció que li volguem donar. La tècnica ens pot ajudar a l'hora d'entendre el discurs plantejat i executar-lo. Podem posar molta sensibilitat en la creació o interpretació d'una obra però sinó tenim els elements tècnics necessàris potser no tindrem la capacitat de poder-la tocar, ja sigui pel nivell de dificultat o pel nivell de comprensió. A la inversa, si jo em limito a començar i acabar una partitura i la meva execució és implecable, el resultat serà un exercici de virtuosisme implecable i sorprenen, però no hauré emocionat.
Dit tot això, potser el plantejament seria parlar de l'equilibri entre la tècnica i la sensibilitat.
Davant aquesta reflexió, hem parlat d'art, d'educació artística, però... i l'artista? què el defineix?
L'altra qüestió que em plantejava, molt diferent que l'anterior, és la següent:
Avui dia ens trobem davant la idea de desvirtuosisme, és a dir, reinterpreto una obra, sense tenir en compte, ni el context, ni el missatge, ni el llenguatge del compositor, ni la tècnica. Aquestes reinterpretacions arriben a ser creacions? Són excuses a la fugida de les muses? Cal fer una neointerpretació de La Flauta màgica de Mozart, canviant la intrumentació, el lirisme? O potser podem agafar el libretto i plantejar un nou discurs musical? Fins a quin punt cal respectar una obra?
què en penseu?