dimecres, 21 d’octubre del 2009

la tècnica/ art/ desvirtuosisme/ i música

...avui reflexionava en veu baixa...

si penso des de la prespectica de l'art en matèria musical, plantejaria la tècnica com un servei que l'intèrpret o fins hi tot el compositor té al seu abast per desenvolupar el seu discurs. Per tant, recollint alguna idea de la classe anterior, m'atreviria a dir que la tècnica forma part de l'art i l'artista sempre hi quan sigui un mitjà, una eina d'ajuda, de coneixement de l'obra i dels elements que la composen o que la composaran i per tant crec que és necessària.
Una intepretació sempre pot tenir diferents visions (la històrica, la contemporània, la personal...) dependrà del context on la situem i la intenció que li volguem donar. La tècnica ens pot ajudar a l'hora d'entendre el discurs plantejat i executar-lo. Podem posar molta sensibilitat en la creació o interpretació d'una obra però sinó tenim els elements tècnics necessàris potser no tindrem la capacitat de poder-la tocar, ja sigui pel nivell de dificultat o pel nivell de comprensió. A la inversa, si jo em limito a començar i acabar una partitura i la meva execució és implecable, el resultat serà un exercici de virtuosisme implecable i sorprenen, però no hauré emocionat.
Dit tot això, potser el plantejament seria parlar de l'equilibri entre la tècnica i la sensibilitat.
Davant aquesta reflexió, hem parlat d'art, d'educació artística, però... i l'artista? què el defineix?

L'altra qüestió que em plantejava, molt diferent que l'anterior, és la següent:

Avui dia ens trobem davant la idea de desvirtuosisme, és a dir, reinterpreto una obra, sense tenir en compte, ni el context, ni el missatge, ni el llenguatge del compositor, ni la tècnica. Aquestes reinterpretacions arriben a ser creacions? Són excuses a la fugida de les muses? Cal fer una neointerpretació de La Flauta màgica de Mozart, canviant la intrumentació, el lirisme? O potser podem agafar el libretto i plantejar un nou discurs musical? Fins a quin punt cal respectar una obra?

què en penseu?

2 comentaris:

  1. Blanca,
    Penso que ja sigui de manera més directa o indirecta sempre estem reinterpretant, no hi ha res que no vingui de res. Potser reinterpretar als mestres és una manera de "desacralitzar", de reformular...

    Tampoc crec en les muses... No relaciono la sensibilitat amb aquestes, però tampoc la tècnica amb el treball. Estic d'acord amb que en molts casos l'equilibri d'una obra està en que tinguin el mateix pes la sensibilitat i la tècnica, però no sempre... Penso que el que dóna el "plus" d'art a un arttefacte o acció és "aquella cosa" que està però que no es veu...

    Bé aquí entrem en la dicotomia entre forma i contingut; on comença un i on acaba l'altre?
    Per a mi, no existeix una frontera. Insisteixo; vull veure mirades allà on hi ha dibuixats ulls.

    ResponElimina
  2. jo si crec en les muses o en allò que fa diferent el geni del simple mortal. Crec que hem tingut la sort que al llarg de la nostra història d´homínits han passat persontages absolutament irrepetibles per la seva genialitat.una espècie de savants que no només han creat una obra sinó que han ajudat a la nostra evolució històrica. La reformulació no és creació i és pròpia d´estafadors sense creativitat i vividors de la cultura.

    ResponElimina